Joan Brossa va morir fa 10 anys

Les pistoles disparen bales i fereixen a qui toquen,
sospito que els poemes també.

5 breus poemes de Samuel Beckett

1.
El problema de la tragèdia
és el soroll que fa
sobre la mort i la vida
i d'altres petits mals.

The trouble with tragedy is the fuss it makes
About life and death and other tuppenny aches.

2.
Demana al pensament
que t'ha de consolar
i tot ho cura
el rescabalament
de tota la malura
que et va portar.

Ask of all-healing, all-consoling thought
Salve and solace for the woe it wrought.

3.
L'esperança és un lladre que sempre ens estafa,
jo no vaig ser feliç fins que vaig perdre-la.
Escarbaré des de l'infern al cel la làpida:
"Abandona tota esperança tu que hi entres".

Hope is a knave befools us evermore,
Which till I lost no happiness was mine.
I strike from hell's to grave on heaven's door:
All hope abandon ye who enter in.

4.
dormir fins a la mort
ho cura tot
alleuja vinga
la malaltia de la vida

sleep till death
healeth
come ease
this life disease

5.
cor, que n'ets de buit i de brut

how hollow heart and full
of filth thou art


5 breus poemes de Samuel Beckett, titulats Long After Chamfort, que he prestat del blog

distopies

Friedrich W. Nietzsche

MORAL D’ESTELS

Predestinat a fer la via dels estels,
què t’hi va, estel, en la foscúria?

Giravolta feliç per aquest temps!
Que la seva dissosrt et sigui lluny i estranya!

Al més llunyà dels mons pertany la teva llum!
Compadir-se ha de ser pecat per tu!

Sols un precepte et val: que siguis pur.




FRIEDRICH W. NIETZSCHE (Traducció de Joan Vinyoli...)

Breu exposició de versos d’ Omar Jayyam i Paul Laurence Dunbar... pessimistes, realistes?

Omar Jayyam:
“ L’esperança terrena on l’home posa el cor
esdevé cendra... o prospera; i a voltes,
com neu sobre la faç polsosa del desert,
guspireja una hora o dues... i es fon.”

Paul Laurence Dunbar:
“Una crosta de pa i un racó on dormir,
un minut per a somriure i una hora per a plorar,
un vas de joia per un barral de pena,
i mai la rialla, però sí els gemecs, vénen de dos en dos;
i això és la vida!

Carles Torner

A vegades passa que creixes veient de tant en tant una persona qualsevol, sense interessar-te en ella. Sempre és agradable quan després descobreixes per casualitat que aquell home que rondava desinteressadament per la teva vida, és una persona que adquireix per tu un imminent reconeixement i admiració.
És el cas de Carles Torner, doctor en Ciències de l’Educació per la Universitat de París VIII, que ha tingut diverses responsabilitats al PEN internacional (1993-2004), entre les quals la presidència del seu Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics, i que actualment és cap de l’Àrea d’Humanitats i Ciència de l’Institut Ramon Llull. El 2007 va ser el director del Programa literari de la presència de la cultura catalana com a convidada d'honor a la Fira del Llibre de Frankfurt.

Torner ha publicat diversos llibres de poesia: A la ciutat blanca (1984, Premi Amadeu Oller), Als limits de la sal (1984, Premi Carles Riba), L’àngel del saqueig (1990), Viure després (1998, Premi Nacional de la Crítica) i La núvia d’Europa (2008). També és autor d’una novel•la, L’estrangera (1997), i dels assaigs El principi acollida. Sobre el diàleg intercultural (1995), Shoah, una pedagogia de la memòria (Proa, 2001; hi ha edicions en francès i en castellà), així com Els indis em van convertir (Proa, 2002; hi ha edicions en francès i en castellà), un llibre d’entrevistes amb Samuel Ruiz, bisbe de Chiapas de 1959 a 2000.

Aquestes són algunes seleccions de la seva poesia, suggerides per ell mateix en el seu bloc:


A la ciutat blanca


¿Qui sap, quan cau la nit, quin és l'origen
d'aquesta lleu, discreta i fràgil tàctica
de l'amistat -que amb tant de temps té pràctica-
quan ens teixeix creixents globus d'oxigen

al fons dels ulls embriagats? Cadència
intermitent d'esglais i goigs maldestres,
humans, d'estar per casa, ens fa mestres
i alumnes bons d'amor i paciència.

Hi ha tants, tants ulls, tots escampats per l'aire!
Micos i llops, dracs, porcs, bruixa lilosa,
dimonis, reis i un sol que neix al caire

de mitjanit. ¡Quin guirigall d'arpegis
tan estimats!

Lent, sol, sóc la filosa

que en mans d'amics teixeix làbils fils regis.


DANS LA VILLE BLANCHE

Falcats els peus amb flocs ardits d'empremtes
capbusso llacs de llum en mars perennes
de solitud. He fet viatge als plecs
porucs d'un temps encistellat, d'esquerp

parlar i buit de barques. Les ferides
se m'han obert en prendre el rem. Felines
llunes, caçant les serps del meu camí,
m'han dit: «On vas? Qui creus? ¿Per quin mesquí

tribut fas ús de claus als panys? ¿Quin salze
et serva el plor? ¿Quin privilegi et salva
de tanta por?». Les ones són els llargs
colls de la serp. La lluna estreny els llacs

entre els malucs. Jo sóc el tall ferotge
d'un rem ferint onades sens resposta
als mars del vent. Com un rellotge boig
llegeixo el temps a l'inrevés dels mots.


PEL DESERT

A contrapèl del seny i del possible,
penetro els mots que em són l'únic paisatge.
Em giro els ulls per destrenar la imatge
del calabós on tempto el mortal triple.

¿És més desert l'esglai del fet tangible,
la sequedat d'asfalt, el tosc miratge,
que el nostre intent d'anàlisi sens gatge,
l'estrall del mot convers de l'insensible?

Duc enllunats els rulls de lluna plena
d'on neix el brull i el tel de la serena
que bruny els mots desèrtics. Com un fible,

la fe silent del pleniluni mena
pel rost del verb al mot blegacadena:
llum al desert i sal indefugible.


TOT ENAIXÍ

A en Jaume, pilot i embriagamots.

Com el pilot fulleja el dietari
cercant un rumb al vol que ell sol comanda
i no llegeix pels núvols ni en la randa
de l'horitzó cap signe del llunari,

com l'embriac que als llimbs del seu desvari
d'un brusc rampell clarivident s'abranda,
fa cua al mot, al món demana tanda,
i amb urc escriu un nou diccionari,

així mateix m'embranco jo en la idea
buscant al mot un fonament de roca
on bastir llar, on esmolar la broca

que amago als ulls, on créixer amb la marea,
on del present esbullar al vent la troca
i el propi pas reprendre a la volea.


SI EN LO MAL TEMPS

Per fi la nit s'ha desentès de pautes,
de pactes d'or i d'ordre enterbolit.
Han degotat dels marges del sentit
estols de crits i estels de flames cautes.

Cauran els ponts empesos per riuades
i, sota el vent que escombra el capaltard,
lluna de dol estimarà el seu bard
i afinarà el somrís contra les grades.

¿No sents als dits el bat de la mar grossa
i com al blanc de l'ungla cou la sal?
No sents als ulls llampecs sense requesta?

A platja un cec ven llum a preu de crossa.
No sents com ploc damunt l'antic sorral?
Esmola el rem: reneixo amb la tempesta.


NO VINC D'ENLLOC

No vinc d'enlloc. No vull origen altre
que el que m'envia enllà en el nostre amor,
l'impuls de la memòria esclatada,
dels mots, dansaires en els llavis,
dels ulls que són el nostre món
i del teu cos donant-me vida.

Surto a saber l'excés dels horitzons,
l'excés de tu, poblant cels i planures,
l'ignot que ens desafia -la incerta plenitud-,
els homes i el dolor i el bram de la mar alta.

D'una dona la fe? Vinc d'on m'estimes.



CANÇÓ DE BRESSOL VORA LA MAR

La mar que romp és una blanca

creació: Eva i Adam i un paradís
d'arbres d'escuma, serps, l'àngel, l'abís
i un infant que sorgeix de l'onada que es tanca.

Non-non, bellesa, dorm, que et banya

el meu esguard, el meu record, el dol
de mirar com et fons, d'esperar-te el consol:
la mar és una entranya.

JV Foix ...”es quant dormo que hi veig clar”...

Neix i mor a Barcelona el 1894 i el 1987. Ell mateix es defineix com un investigador de la poesia. Es influït bàsicament per el Noucentisme i les Avantguardes, així com la poesia trobadoresca i medieval italiana, o el surrealisme i el futurisme. Col•labora a les principals revistes catalanes i destaca com a difusor del nou art d'avantguarda. Ja comença a publica abans de la guerra civil, que més tard destorbarà la seva obra poètica i feina com a periodista, i no serà fins la dècade dels 50 que rebrà el reconeixement com a poeta català de gran qualitat. D'entre la seva obra poètica, destaquen el llibre de sonets Sol, i de dol (1947), On he deixat les claus (1953) i Desa aquests llibres al calaix de baix (1964). L'any 1973 li és concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

“A mi no m'interessava interessar. No he tirat mai a cap premi literari i no he format part mai de cap jurat. Treballava amb una independència radical.”

Alguns dels seus poemes més famosos:



Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m’aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
—Per quin cel mort—, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D’astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja valgui, i, de Déu, el parany
Per heure’m tot. O del diable engany.

(De Sol, i de Dol, 1947)

* * *

El negre i el carmí! Sí, sóc de borra,
Tu, ni bicorne ni groc, qui ho ha dit;
Cuita, pinta't de blau, de rosa un pit,
I enfonsa els peus amb mi en tèbia sorra

Prou ta germana clama: —És salmorra!
Quin sol! Endinsa't més, dalí, delit;
Ja ens banyarem de lluna si fa nit,
I amb dits d'argent, jugarem a la morra.

Que si un fox, o Mozart? Rècord de braça!
Dóna't tota a la mar, i fes el crol
Mentre un vol de gavines tapa el sol.

Capbussa't; carbonós, passa Neptú
Ple d'estels i flairós, tibat i nu,
Fitora amb flors i una tendra veuassa...

(De Sol, i de Dol, 1947)

* * *

ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR

A Joana Givanel


És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques d'una mata,
El casalot del pirata
És un ampli gira-sol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina
—O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.

(De És quan dormo que hi veig clar. Barcelona: Fundació J.V.Foix-Edicions 62, 2004)

* * *

EL MEU PAíS ÉS UN ROC....

A l'estirp dels Foix, dels Torrents


El meu país és un roc
Que fulla, floreix i grana,
Franc de caça hi tinc cabana
Sense pallera ni soc.
No hi ha omeda, ni pineda,
I la nit s'ajoca, freda,
Sense brossalla ni bruc,
El cel hi venç la fatiga
I si la lluna hi espiga,
Jo peixo, dòcil, el duc.

De silencis faig el jaç
Amb boires per capçalera,
Entre els brancs de la tartera
M'acotxen vents de mal pas.
Tot aleja, pur, i avança
Per camins de deslliurança
Quan el son llumeja el cim:
Só el pastor d'una contrada
On el temps no té plomada
Ni l’home dards per al crim.

No em cal cleda, ni paranys,
Ni freturo l'orriaire;
Sota arbrats de glaç i aire
Bec a la sal dels estanys.
Pel solell i per l'obaga
Só el darrer d’una nissaga
Amb erols a tots els vents:
Tots hi són, sense misteri,
Sota creus en captiveri
En un delta de torrents.

Lliberts, i durs, amb alous,
Llur fona en rosa de cercles
Colpia el menhir dels segles
En una tardor de bous.
Oh mels pures del paratge!
Recobrar, dels meus, la imatge,
Aigua enllà de l'hort furtiu,
Moll del rou de la caverna,
Hereus de la nit eterna
Amb els astres per caliu!

Si entre els pics em puny la ment,
La flor de l'alba m'aroma
Amb clarors de l'ampla coma:
Só la pedra en calm clement
Fita en un coll de miracle,
De tots, i de mi, l'oracle;
Vaig i vinc de roc a roc
—O pasturo palets tosos
En un bosc de crits confosos—
I, en ser fosc, hi vento foc.

(Els Torrents, de Lladurs, agost de 1939)

(De És quan dormo que hi veig clar, 2004)

* * *

DELLÀ ELS SEGLES, IMMÒBILS

Els murs de calç, inaccessibles,
El mar perfidiós, turquesa inexorable
Que omple de dia i nit la platje dòcil
De sols morents i llunes esbrancades;
I tu; i jo, secularment immòbils
Al peu ombrós de l'eterna columna.
Ja no ens mirem enceses les pupil•les,
Ni escorcollem, absents, els ulls dels altres
—Transeünts permanents
Entre les balnques parets adverses
I les xarxes que amaguen abismes darrere les
portes—
Duen, a mans, les eines inútils,
I passen; i tornen,
I omplen de plomes negres el sorral cremós.
Quan l'olor de les fleques arriba a les covasses,
Ja el marbre rosa dels nostres cossos,
Els pics llunyans latents a les geleres,
L'alta fumera dels quitrans, flairosa,
I els somnàmbuls, presents en llur passar sense
hores,
Són el panteix de tots:
Mata de peix espurnejant tantost,
I aletejant després al clot de la ressaca.
O el bategar sense eco en el batec suprem,
Calada del tremall a la punta del Cap.

(De Desa aquests llibres al calaix de baix. Barcelona: Nauta, 1972)



Algun comentari de la seva obra:
"Sens dubte, per entendre el sentit global de l'aventura, cal tenir en compte tres fets: 1) Foix es defineix, no com a poeta, sinó com a investigador en poesia; 2) mostra una prodigiosa capacitat de desdoblament i, a la vegada, d'adaptació, a les virtuts del possible destinatari; 3) la data que sol posar als textos indica, més que la realització verbal, l'experiència que la va provocar. O, en molts casos, l'inici de l'experiència. [...]
Foix va investigar en el món de les formes en vers, alhora en les més regulars i tradicionals i en les més noves i lliures, aquestes, sense, ja, cap designi programàtic. Del conjunt, cal destacar-ne, sobretot, 1) les recerques en la forma sonet, que és objecte d'un seguit de ruptures sintàctiques i, doncs, rítmiques i per a la qual va crear tot un repertori de rimes insòlites, i, a l'altre extrem, 2) en el versicle lliure de tipus oníric o, almenys, com diu en els Quaderns, «en ritme automàtic», amb el qual va construir prodigiosos inventaris de definicions i de transformacions; 3) els títols que precedeixen molts textos lliures, que són, ells mateixos, petits poemes en prosa i que estableixen amb el contingut unes relacions molt subtils; 4) la recerca de formes alternatives, ni que, algun cop, siguin fruit del pur joc, com, especialment, la substitució de la paraula per l'objecte. [...] D'aquí que Foix, com a poeta i com investigador, se sentís absolutament sol i que no busqués els seus homòlegs en el territori de les lletres, sinó en el de la plàstica. En Miró. O Dalí."

(Joaquim Molas. J. V. Foix. Investigador en poesia i amic de les arts. Barcelona: Fundació la Caixa / Departament de Cultura, 1994)

COSTAS CARIOTAKIS

Va nèixer a Trípoli (Arcàdia), el dia 30 d'0ctubre de 1896, i es va suïcidar el 21 de juliol de 1928. És el poeta més important i representatiu de l'anomenada generació del 20 de la poesia Grega. La seva poesia, que ara veurem al seu primer llibre "el dolor de l'home i de les coses", és una poesia que beu en les fonts del simbolisme i que expressa una visió del món crítica, melencònica, i tan desencantada com el títol de la seva primera obra.


POSTERITAT


La natura immensa a l’entorn necessita la nostra mort
i l’exigeixen les purpúries boques de les flors.
Si un altre cop ve la primavera, un altre cop ens deixarà,
i al capdavall ja ni d’ombres ombres som.

L’esplendent llum del sol espera la nostra mort.
Encara veurem el triomf d’un ocàs semblant
i després fugirem dels vespres d’abril,
anant cap als regnes obscurs, més enllà.

Només queden darrere nostre si de cas els versos,
deu versos nostres resten tan sols, com els coloms
que escampen els nàufrags a l’atzar
i quan porten el missatge ja no és temps.



VESPRE


La xicalla que juga en el crepuscle de primavera
—cridadissa llunyana—,
l’airet que xiuxiueja paraules amb els llavis
de les roses i que és ací encara,

les finestres obertes que respiren l’hora,
la meua cambra buida,
un tren que ha d’arribar d’una terra incògnita,
els meus somnis perduts,

el toc de les campanes que s’apaga, i el vespre que cau
seguit seguit sobre la ciutat,
sobre l’esguard dels homes, sobre l’espill del cel,
i sobre ma vida sencera ara...



FUNCIONARIS PÚBLICS


Els funcionaris es consumeixen i s’esgoten,
com les piles, de dos en dos a les oficines.
(Electricistes han de ser l’Estat
i la Mort que els renoven.)

Seuen en cadires, esborrallen
innocents papers en blanc, sense motiu.
«Amb aquesta carta
tenim l’honor», asseguren.

I només l’honor els queda,
quan pugen carrers amunt, el vespre
a les vuit, com si els haguéssem donat corda.

Compren castanyes, pensen en les lleis,
pensen en les divises, arronsant
les espatles els dissortats funcionaris.



MICALET


Micalet, se l’endugueren de soldat.
Marxà orgullós i de grat
amb el Maris i el Panaiotis.
Ni el «sobre el hombro» va poder aprendre.
Només feia que ploriquejar: «Señor Cabo,
deixa’m tornar al meu poble!»

L’any següent, a l’hospital,
contemplava el cel sense badar boca.
Tenia clavat en un punt llunyà
el seu esguard mans i nostàlgic,
com si, pregant, digués:
«Deixeu-me anar a ma casa!»

I Micalet va morir soldat.
L’acompanyaren alguns d’infanteria,
amb ells el Maris i el Panaiotis.
Damunt seu es va tancar la fossa,
però li’n deixaren fora un peu:
Era una mica llarg, el pobret.



PRÉVEZA


Hi ha moments que en pensaments
Fan fàstic les cornelles que es barallen
sobre les teules i els negres murs,
fàstic les dones que es lliuren a l’amor
com si pelassen cebes.

Fàstic els carrers bruts i insignificants
amb llurs il·lustres grans noms,
l’olivereda, el mar a l’entorn, i fins i tot
el sol, fàstic entre fàstics.

Fàstic el policia que embolica,
per pesar-la, una ració «escassa»,
fàstic els jacints en el balcó
i el mestre amb el diari.

Base i guarnició, tropa de Préveza.
Diumenge escoltarem la banda.
He obert una llibreta d’estalvis,
primer dipòsit, dracmes trenta.

Camines lentament pel moll, et dius
«Existesc?», i després: «No existeixes!»
Arriba el vaixell. La bandera és hissada.
Potser vinga a bord el senyor Prefecte.

Si almenys, entre tota aquesta
gent, algú morís d’avorriment...
Trists i silenciosos, amb greu port,
ens distrauríem tots a les exèquies.


- Poemes de Costas CARIOTAKIS, "El dolor de l’home i de les coses", Edicions Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1996, amb la traducció de Jesús Cabezas Tanco.

Marina Tsvetàieva i Anna Akhmàtova

Si parlem d'aquestes dues escriptores russes, estem parlant segurament de la millor literatura russa de tots els temps, o si més no, la més trencadora i original en una època de dictadura estalinista, exili interior i exterior, de pobresa material, etc. Marina i Anna van inserir amb majúscules la seva obra en la literatura universal: Anna amb una poesia elegant, clàssica, serena en la seva tristesa...i Marina amb una obra original, inclassificable, un crit esdevingut poesia, que no va ser ben vista per Stalin i el règim bolxevic.
Podem trobar un recorregut per la seva vida i obra en les traduccions que han fet Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova, en que trobem "Poemes de la fi i altres", de Maria Tsvetàieva, i "Rèquiem i altres poemes" de Anna Akhmàtova.
Hem veig obligat a destacar altre cop el meu agraïment cap al meu oncle i escriptor Jaume Subirana, que em va obsequiar amb aquest llibre entre d'altres, i va fer possible, per tant, el descobriment de tal poesia.


LA MUSA (Anna)

Quan és nit closa i espero que arribi
tota la vida sembla que em pengi d'un sol fil.
Glòria, jovenesa, llibertat resten pàl·lides
vora d'ella, que duu una flauta a la mà.

Ha vingut fins a mi. Mentre deixava el vel
fit a fit m'ha mirat.
Ets tu, doncs -li pregunto- qui dictaves al Dante
les planes de l'infern? I respón: Jo


LA SENTÈNCIA (Marina)

I caigué la paraula de pedra
sobre el meu pit encara vivent.
Ho confesso: hi estava preperada
i prou que m'hi avesaré.

Avui tinc tanta, tanta feina!
Cal que mati el dolor i la memòria,
que converteixi el cor amb una roca
i aprengui a viure de bell nou.

Però no... que la càlida fressa de l'estiu
és una feste radera el finestral.
Des de fa temps tenia aquest presagi:
El dia clar i la casa deserta.


13 (Marina)

Com el ganivet s'esmola
en pedra i el sarradís
S'escombra...així la pell molla
De sobte, sota els dits.

Oh bessons: coratge
d'home i sequedat.
On sou? que tinc llàgrimes
-no pluja- a la mà!

Aigua el caire de fortuna,
Què més em podrà temptar,
si vesses sense mesura
els teus ulls de diamant?[...]


EL DARRER BRINDIS( Anna)

Bec per la casa devestada,
pel dolor de la meva vida,
per la solitud en parella
i bec també, brindo, per tu.

Pels llavis falsos que em treïen,
per la fredor mortal als ulls,
perquè el món és aspre i brutal,
i perquè Déu no ens ha salvat.


EPIGRAMA ( Anna)

Podria Beatriu crear com Dante
o cantar Laura la febre d'amor?
He ensenyat a una dona a fer servir la veu.
I ara, com puc fer-la callar?


Salze (Anna)

Vaig crèixer en un silenci d'arabesc,
en una cambra fresca d'infants del jove segle.
No m'abellia pas la veu de l'home,
però copsava bé la veu del vent.
Si estimava bardanes i ortigues,
més que cap altre cosa al meu salze de plata,
bon companyó, tota la meva vida,
que, amb la seva brancada ploranera,
el meu imsomni ventellava amb somnís.
Qui ho havia e dir: doncs l'he sobreviscut!
Allà reste la soca i, amb les veus més estranyes,
altres salzes hi parlen,
dessota aquests cels nostres. I jo callo...
i és com si m'hagués mort un germà...

Antígona de Sòfocles

Correctíssimes paraules de Hemon, fill de Creont, en el capítol III de Antígona, que he volgut recuperar des d’uns fragments extrets de l’edició que va fer Joan Castellanos per a l’Editorial Magrana l’any 1993, i que van arribar a les meves mans gràcies a les també correctíssimes classes de literatura universal de Jordi Caixàs en l’escola Súnion.


Hemon: Pare, els déus han dotat els homes de seny, que és el bé més prauat de tots. Que tu no parles tal com escau, ni podria ni sabria dir-ho. Tanmateix pot esdevenir-se que algú altre se li ocorri alguna cosa també escaient. Bé doncs, és natural que, en benefici teu, observi tot el que hom diu o fa o, potser, blasma. [...]
No t’obstinis a tenir una sola opinió irremovible: que només és correcte allò que tu dius, i no res més. Aquell doncs, qui creu que és l’únic que pensa assenyadament o que té una llengua o una ànima com ningú, quant és posat a prova, tothom el troba buit. No es cap vergonya que un home, per savi que sigui, aprengui incessantment i que no mostri excessiva intransigència. Mira els arbres que hi ha en la llera dels rius torrencials: els que es dobleguen salven les seves branques, mentre que els que oposen resistència són arrencats de soca-arrel. De la mateixa manera, el mariner que amb el cap de la vela de la nau ben tibat no afluixa davant de cap obstacle, acaba navegant amb el buc de la nau capgirat. Apaigava, doncs, la teva ira i muda al teu parer. Si malgrat la meva joventut tinc un cert judici, afirmo que no hi ha res més respectable que l’home que posseeix la ciència innata. Però si no és així, i la balança no sol inclinar-se cap aquest cantó, és just que aprenguem dels qui parlen amb seny.

Antoni Bassas

"Els articles d'Antoni Bassas han millorat substancialment des que deu tenir una mica més de temps per dedicar-los:"


Sociologia i llengua sota la pluja

L'aiguat de dilluns al migdia em va enxampar pel carrer. Aixoplugat a la porta d'una botiga, una noia em va demanar l'hora. Tenia clars trets sud- americans. El meu cervell de catalanoparlant metropolità va entrar en acció per calcular en fraccions de segon les possibilitats d'èxit d'una conversa en català al carrer amb una desconeguda. De fet, està molt entrenat a valorar la relació entre cost i oportunitat.
La pluja amarava la noia i a sobre eren tres quarts de dues. ¿Massa complicat per a un nivell inicial? Al final vaig deixar anar amb una certa desolació: "Són tres quarts de dues". Ella se'm va quedar mirant i va repetir "tres quarts de dues...". I amb un lleugeríssim accent va afegir: "Vaig a la Diagonal, ¿hi ha un metro a la vora?". Potser feia temps que estava escolaritzada aquí o bé havia estat adoptada, vés a saber. El cas és que la doctrina Per començar, prova-ho sempre en català havia funcionat, igual que em va passar temps enrere amb una caixera de supermercat (al carrer de Casp) i aquest estiu amb el vigilant d'un aparcament (a la plaça de Catalunya), tots dos amb evidents trets transatlàntics.
Si vostè em llegeix de fora de Catalunya estant, potser al.lucinarà, però cregui'm que el càlcul de triar la llengua que faràs servir abans d'obrir la boca, un mecanisme sovint inconscient i que fa les delícies dels sociolingüistes, és una experiència diària i comuna aquí. Alguns catalanoparlants ja no calculen: si no vols tenir cap problema, comença en castellà. D'altres no, comencem sempre en català. Ho fem perquè aspirem a comportar-nos exactament igual que tothom, que parla la seva llengua al seu país. També ho fem perquè negar- li la nostra llengua a algú és discriminar-lo i menystenir la seva capacitat d'aprendre.
I és una manera normal, sense pedagogies esgotadores ni violents mals humors, d'anar per la vida. I ho fem perquè som els únics que ho podem fer, perquè tots els catalanoparlants sense excepció som bilingües i podem canviar de llengua amb tota facilitat. L'únic que no volem és que a base de canviar cada dia, la nostra acabi sent inútil.

Aquest text va aparèixer a la secció d'opinió del Periódico, el passat 26/9/2008. El vaig descobrir gràcies al magnífic bloc de l'escriptor Jaume Subirana, (i tiet meu), i m'ha semblat interessant de comptar també amb ell en aquest bloc. M'ha vingut al cap tot llegint la lamentable noticia de la manifestació de 2000 homo sapiens del PP i Ciutadans contra una inexistent persecució de l'Espanyol a Catalunya.

Baudelaire, el poeta maleït

Baudelaire va ser per alguns la crítica i la síntesi del romanticisme, per a d'altres el precursor del simbolisme. També es considera que és el pare del decadentisme. Tothom considera que és un dels precursors de la literatura i la poesia moderna del segle XX més importants. La seva poesia i la seva crítica literària han tingut una profunda influència en les generación posteriors, tant a França com a tot arreu. La seva oscil·lació entre allò sumblim i allò diabòlic, allò alt i allò baix, l'ideal i l'avorriment, es correspon amb un nou espirit i una nova percepció de la vida moderna. A més a més, va establir per a la poesia una estructura basada en "correspondències", imatges sensorials que representen la vida espiritual de l'home modern, idea que desenvolupa al poema que inicia Les flors del mal. El simbolisme, que va avançar el camí cap a una poesia autònoma, és deu a aquesta idea de Baudelaire.

Va néixer a París el 9 d'abril de 1821. El seu pare, Joseph-François Baudelaire, va ser qui li va ensenyar les primeres lletres. La seva mare, Caroline Archimbaut-Dufaysli va ensenyar anglés. Baudelaire va ser criat per la serventa de la família, Mariette, que tot i que es coneix molt poc sobre ella, va haver de tenir un gran pes sobre la família. Baudelaire la recorda en un poema aparegut a "Les flors del mal". El 1840 Baudelaire es va matricular a la Facultad de Dret. Va començar a freqüentar la joventut literària del Barri Llatí i va fer nous amics. Va començar a portar una vida despreocupada, amb baralles constants amb la seva família degut a la seva addicció a les drogues i els ambients bohemis que freqüentava. Visitava prostíbuls i va mantenir relaciones amb Sarah, una prostituta jueva del Barri Llatí. Compromès per la seva participació a la revolució de 1848, la publicació de Les flors del mal el 1857, va acabar de desencadenar la violenta polèmica que es va originar al voltant de la seva persona. Els poemes del llibre van ser considerats «ofenses a la moral pública i els bons costums» i el seu autor va ser processat. D'aquesta època també són els Petits poemes en prosa (1869), "Paradisos artificials" (1858-1860) i d'altres obres. La sífilis que patia li va causar el primer conat de paràlisi, i va a ser traslladat d'urgència per la seva mare a una clínica de París, on va mantenir-se sense parlar però lúcid fins a la seva mort l'agost de l'any 1867. Moltes de les seves obres van ser publicades després de la seva mort.

Charles Baudelaire és considerat el pare i profeta de la poesia moderna.


La música (les flors del mal)

-exemple del seus sonets-

La música sovint em porta com una mar!
Vers ma pàl·lida estrella,
Sota un plafó de boira o dins d'un vast èter,
Navegue a la vela;

La pitrera endavant i els pulmons inflats
El mateix que una tela,
Escale l'esquena dels mars amontonats
Que la nit m'entela

Senc vibrar en mi totes les passions
D'un veler en sofriment;
El bon vent, la tempestat i ses convulsions

Sobre l'immensa gorga
em bressen. Altres vegades, calma plana, gran mirall
Del meu desesper!



Al lector (les flors del mal)

-És com el pròleg de Les Flors del Mal i està a part de les seccions. Està compost per 10 quartets amb rima consonant. Aquest poema és molt important per a conéixer la idea de Charles Baudelaire sobre el poeta modern i l'existència: afirma que l'home és roí per naturalesa i, a més, pervers. Igualment afirma l'omnipresència de Satan. Unes línies després parla sobre el penediment, fent una crítica a l'Església Catòlica, dient que creiém que per unes llàgrimes serem perdonats dels nostres pecats. Les tres últimes estrofes són claus per a tot el poema i sobre tot pel pensament de Baudelaire. El poeta anomena els 7 pecats capitals i afegeix un més, que és, segons ell, el més terrible :el tedi, o l'Spleen . Baudelaire vol dir amb això que l'home, després d'haver passat pels 7 pecats capitals cau en el tedi, en l'avorriment, el pitjor dels pecats. Així, la seva obra Les flors del mal és com una fugida del món, del tedi, a través de l'erotisme, el vi; però, sobre tot, a través del vici. Tot això en va, ja que és el tedi qui guanya sempre.

L'estultícia, l'error, el pecat, la cobejança,
Ocupen els nostres esperits i trasbalsen els nostres cossos.
Creient rentar totes les nostres taques amb llàgrimes absurdes,
És el Diable qui manté els fils que ens mouen!


Le Crépuscule du soir (les flors del mal)
-l'home, quan arriba la nit, es converteix en un criminal:-

Heus aquí el galant vespre, amic del criminal
(...) I l'home impacient es canvia en bèstia salvatgina.


El vi ( les flors del mal)

- Part composta per cinc poemes. Aquí, per a Baudelaire el vi és una lliberació que Déu ha donat a l'home per a que puga ofegar els seus sofriments. Aquesta idea queda reflectida en tots el poemes d'aquest cicle. Per exemple, en L'Âme du vin / L'ànima del vi, és l'ànima del vi qui lloa a l'home (que en la realitat és el contrari) i el vi es mostra com una salvació de l'home. Baudelaire també assòcia al vi amb una violència brutal, tanmateix, després el lloa d'una forma quasi exagerada

(...)s'apodera de mi una immensa glòria quan caic
dins la gorja d'un home usat a causa del seu treball,
I sa tèbia pitrera és una dolça tomba
On més m'estime que dins del meu fred celler.

La dona és morta, sóc lliure!
Puc beure sens dir mai prou.
Quan tornava a casa sens un sou
Els seus crits m'esquinçaven la fibra.

Tant com un rei sóc feliç
L'aire és pur, el cel admirable
Teníem un estiu comparable
Quan me'n vaig enamorar!



Une Martyre / Una màrtir ( Flors del mal)

En aquest cicle el poeta segueix cercant altres mitjans per a fugir de l'anteriorment citat, el tedi, el fàstic, l' avorriment. Ara, Baudelaire presenta un paradís on el vici, la luxúria i els amors prohibits (en aquest cas, el lesbianisme) són els regnants.D'aquesta forma se segueix demostrant com en allò que sempre s'ha considerat roí, Baudelaire hi troba plaer i bellesa.

Vosaltres que en el vostre infern ma ànima us ha encalçat,
Pobres germanes, tant us vull com us planye,
Pels vostres tristos dolors, vostres sets insatisfetes,
I les urnes d'amor del qual teniu els vostres grans cors plens!


Lola de Valence ( Brases-Flors del mal)

-Aquest recull conté 23 poemes, éssent la majoria condemnats o inèdits Contè "Épigraphes" (Epígrafs). Són tres poemes, el primer dedicat a M. Honoré Daumier i el segon compost per un cuartet, titulat Lola de Valence:

Entre tantes belleses que per tot arreu podem veure,
Comprenc be, amics, que el desig balanceja
Però veiem espurnar en Lola de València
L'encant inesperat d'una joia rosa i negra.

Joan Margarit

Joan Margarit neix a la Sagarra en un moment en que el front de la Guerra Civil ja era colocat a Aragó. En acabada la Guerra, Margarit estudia batxillerat i la carrera d'arquitectura a Barcelona. Es dona a conèixer com a poeta en castellà el 1963-1965, i també després d'un període de 10 anys en que escriu "Crónica". A partir del 1980, inicia la seva obra poètica en català. Des del 1975, Margarit i la seva família viuen a Sant Just Desvern, on també hi ha l’estudi d’arquitectura que comparteix amb Carles Buxadé, l’amic i soci, des del 1980. Des del 1968, Margarit és catédràtic, jubilat actualment, de Càlcul d’estructures de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona.

"La poesia de Joan Margarit és una poesia substantiva i és, també, una poesia profundament musical. Dic que és substantiva tant perquè s’esforça a expressar només l’essencial, i a fer-ho d’una manera senzilla, com perquè conté molt pocs adjectius, però sempre intensos i precisos."

(Miquel Martí i Pol, La Vanguardia, 11-3-1986)



PRIMER AMOR

En la Girona trista dels set anys,
on els aparadors de la postguerra
tenien un color gris de penúria,
la ganiveteria era un esclat
de llum en els petits miralls d'acer.
Amb el front descansant damunt del vidre,
mirava una navalla llarga i fina,
bella com una estàtua de marbre.
Com que els de casa no volien armes,
vaig comprar-la en secret i, en caminar,
la sentia, pesant, dins la butxaca.
A vegades l'obria a poc a poc,
i sorgia la fulla, recta i prima,
amb la conventual fredor de l'arma.
Presència callada del perill:
vaig amagar-la, els trenta primers anys,
rere llibres de versos i, després,
dins un calaix, entre les teves calces
i entre les teves mitges.
Ara, a prop de complir els cinquanta-quatre,
torno a mirar-la, oberta al meu palmell,
tan perillosa com a la infantesa.
Sensual, freda. Més a prop del coll.

Joan Margarit



L’ORACLE

Ets tu d'infant, que dus un pot i esperes
en un escorxador per comprar sang.
Damunt del terra de ciment hi ha uns bancs
amb les cabres esteses en fileres,
el coll ofert, lligades i belant.
Has col•locat el pot sota una d'elles,
negra i suau. Un home, sense presses,
armat amb un punxó, l'ha degollat.
Com succeïa a Delfos, el missatge
del raig vermell caient a dins del pot
amb el mateix soroll que escoltes ara,
va ser obscur i difícil. Has trigat
quaranta anys a poder-lo interpretar.
Ho estàs fent ara, mentre pixes sang.

Joan Margarit



TRES DONES

Una fotografia que ens vam fer
tres anys després d’acabada la guerra.
És el jardí, de fet un pati descuidat
que hi havia darrere de la casa.
Cap dels qui hi som somriu.
La por impregna els vestits, tantes vegades
estripats i sargits, com les famílies.
Mirem cap a la càmera: la mare
amb el pentinat alt d’una pel•lícula
de la França ocupada.
L’àvia torça un mocador amb les mans
per un dels fills, encara a la presó.
Gairebé no recordo l’altra dona:
seca de passar pena, la tieta
va morir d’un atac passats uns mesos.
Entre elles tres, en una bicicleta,
als quatre anys, seriós, semblo un adult.
Que poc en queda,
guardat en el quartot de la memòria,
que dóna al jardí sec d’una tardor
amb fantasmes de roses: el jardí
de la infantesa, el pati de la por.

Joan Margarit

Miquel Martí i Pol

Neix el 1929 a Roda de Ter, d'origen obrer i humil. De fet als 14 anys ja treballa a la fàbrica del seu poble. Quant té 19 anys ja escriu, i aleshores pateix una tuberculosi polmunar que el fa està apartat a casa una bona temporada: temps que passarà llegint i estudiant, és aleshores que decideix dedicar-se a l'escriptura. Durant la dictadura franquista va participar en moltes activitats culturals catalanistes, i va col·laborar amb el PSUC. L'any 1970 se li diagnosticà una esclerosi múltiple, la qual cosa va causar que l'any 1973 hagués d'abandonar la feina a la fàbrica. Tot i les restriccions imposades per la malaltia, va continuar publicant molta poesia de gran qualitat. En les últimes dècades del segle XX, la seva obra va esdevenir popular entre el públic en general. Al moment de la seva mort, Martí i Pol era el poeta viu en llengua catalana més llegit i més conegut.
Al llarg de la seva carrera literària va rebre diversos premis, entre ells:

-1978 Premi Fastenrath
-1983 Creu de Sant Jordi
-1991 Premi d'Honor de les Lletres Catalanes
-1992 Medalla d'Or al Mèrit en las Belles Arts
-1998 Premi Nacional de Literatura
-1999 Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya

Alguns dels seus poemes són:

Aquells que no he estimat

Aquells que no he estimat,
Aquells que ni tan sols he conegut
Han de servar de mi la part més pura.

Vosaltres, solitaris, que direu el meu nom
I trobareu la pau llegint els meus poemes.
Per a vosaltres escric
Amb l’efusió d’un abraç de germà.

No m’estimeu per l’esforç que suposa.
Escriure per a vosaltres
Es como repetir-se lentament
Els versos d’un poema estimat.

Quan llegiu els meus llibres
Hi trobareu la vostra pròpia veu,
La buidor elemental del vostre viure
Que us omple les mans de vent.

No vulgueu penetrar-ne el sentit.
Isoleu-vos en íntims jardins
O en cambres silencioses
I pregueu amb les meves –les vostres-paraules
Meravellosamente vives i actuals.

Jo, llavors, en faré visible en totes les coses.

Miquel Martí i Pol.


SI PARLO DELS TEUS ULLS

Si parlo dels teus ulls em fan ressò
cadiretes de boga i un ponent de coloms.
Els teus ulls, tan intensos com un crit en la fosca
Si parlo dels teus llavis em fan ressò
profundíssimes coves i ritmes de peresa.
Els teus llavis, tan pròxims com la nit.

Si parlo dels teus cabells em fan ressò
platges desconegudes i quietuds d'església.
Els teus cabells, com l'escuma del vent.

Si parlo de les teves mans em fan ressò
melicotons suavíssims i olor de roba antiga.
Les teves mans, tan lleus com un sospir.

Si parlo del teu cos,
del teu cos que he estimat,
només em fa ressò la meva veu,
i llavors tanco avarament els ulls
i em dic, per a mi sol, el secret dels camins
que he seguit lentament a través del teu cos
tan càlid com la llum,
tan dens com el silenci.



Des d’ Estimada Marta (1978),
Set Poemes d’aniversari,
I:

Mira’m els ulls que cap fosca no venç.
Vinc d’un estiu amb massa pluges,
però duc foc a l’arrel de les ungles
i no tinc cap sangtraït pels racons
de la pell del record.
Per l’abril farà anys del desgavell:
set anys, cosits amb una agulla d’or
a la sorra del temps,
platges enllà perquè la mar els renti
i el sol i el vent en facin diademes.
Mira’m els ulls i oblida el cos feixuc,
la cambra closa, els grans silencis;
de tot això sóc ric, i de més coses,
però no em tempta la fredor del vidre
i sobrevisc, aigües amunt del somni,
tenaç com sempre.
Mira’m els ulls. Hi pots llegir el retorn.

Gabriel Ferrater

Gabriel Ferrater representa un model d'intel·lectual i de poeta heterodox i atípic, almenys amb relació als referents de l'època. Ben allunyat del model d'intel·lectual orgànic definit per Gramsci —del tot impensable a la Catalunya franquista—, i prou allunyat també del model resistencialista i patrioter, Ferrater se'ns apareix bàsicament com un home de lletres liberal i independent, escèptic, antiprovincià, recelós d'ideologies i dogmatismes, polítics o estètics, i, per damunt de tot, lúcid, iconoclasta i provocador. Un personatge poc convencional, autodidacte, rigorós, amè, didàctic i sempre apassionat.
Ferrater és conegut bàsicament com a poeta, i és aquest sens dubte l'àmbit on aconsegueix uns resultats més remarcables, però destaca també la seva activitat professional com a lector i director editorial, professor i traductor, i és especialment interessant la seva aportació com a crític d'art, lingüista i estudiós de la literatura. Són de referència obligada, sobretot, tant per les lectures que en proposa com per la forma d'exposar-les, les seves aproximacions a l'obra de Josep Carner, Carles Riba i J.V. Foix.


LA CONFIDÈNCIA

La nit no ha deixat llum sinó en els trossos

de gel, que ens repartim i no bevem.

Ens ho farà saber. Fins a la fi

ho hem de saber: com la van violar,

i el corredor del col.legi es tornava

un uad de pedres seques, i els voltors

explotaven, enlaire, com les gotes

de gasolina en els pistons. Hi ha qui

sap sofrir més que els altres. Tots voldríem

sentir-nos fins i junts, fer-nos un feix

de joncs, i arrecerar les blanques medules

sota molta frescor. Pero n'hi ha un

que sofreix més, fins que aixeca el gosset

i l'hi tira a la cara, i ella es vessa

per terra, mollament. Un toll rodó

de bava i pietat d'ella mateixa.

I no hi podem fer res. Hem d'esperar

que algú proposi que ens n'anem.

CAMBRA DE LA TARDOR

La persiana, no del tot tancada, com

un esglai que es reté de caure a terra,

no ens separa de l'aire. Mira, s'obren

trenta-set horitzons rectes i prims,

però el cor els oblida. Sense enyor

se'ns va morint la llum, que era color

de mel, i ara és color d'olor de poma.

Que lent el món, que lent el món, que lenta

la pena per les hores que se'n van

de pressa. Digues, te'n recordaràs

d'aquesta cambra?

"Me l'estimo molt.

Aquelles veus d'obrers - Què son?"

Paletes:

manca una casa a la mançana.

"Canten,

i avui no els sento. Criden, riuen,

i avui que callen em fa estrany".

Que lentes

les fulles roges de les veus, que incertes

quan vénen a colgar-nos. Adormides,

les fulles dels meus besos van colgant

els recers del teu cos, i mentre oblides

les fulles altes de l'estiu, els dies

oberts i sense besos, ben al fons

el cos recorda: encara

tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

DUES AMIGUES

Tant de sol als turmells,

de mar llisa i daurada.

Agafades de mans,

no es diuen res. Carrers

d'homes rancuniosos

perquè no hi ha cap home

com ells, que elles coneguin.

Ara no van enlloc.

Tornen del sol. Travessen

tardes llargues, carrers

de mots incomprensibles.

No s'enduen records.

Volen només saber

que s'agafen de mans

i van juntes, per un

carrer de l'estranger.

http://www.lletra.com/noms/gferrater/index.html

Enric Casasses

Enric Casasses (Barcelona, 1951) és un poeta, rapsode i traductor. Ha portat una vida molt nòmada, vivint a Barcelona, l'Escala, Tenerife, Montpeller, Nottingham a Llumessanes, Berlín i finalment, el 1997, tornant a Barcelona. També ha treballat per editorials de traductor. Els seus primers llibres daten de principis dels 70, amb el temps ha anat assolint cert reconeixement dins el panorama poètic català.

És un transgressor en comparació amb altres poetes. Els seus espectaculars recitals han contribuït a la vivència de la poesia fora dels llibres. Es caracteritza per utilitzar una poesia molt sonora, jugant amb els fonemes. Normalment les seves creacions parteixen d'una idea concreta per transformar-la i donar-li una visió particular.

La seva obra mostra influències molt heterogènies; de la poesia medieval al surrealisme, passant pel Renaixement i el Barroc; el crític Manuel Guerrero ha dit que el considera hereu "del verb poderòs d'autors com Salvat-Papasseit, Foix, Brossa, Vinyoli o Ferrater". El mateix Casasses s'ha confessat tributari i admirador d'autors com Víctor Català, Mercè Rodoreda o Fages de Climent.

L'amor

L’amor ho cura tot i no et fas vell,
és perfecte contra els grans,
la sífilis del cervell
i la tristor de les mans.
L’amor, que juga a daus amb la fortuna,
cura de tot, menys de mirar la lluna.

L’amor, la pedra, l’esguard de l’esfinx,
l’estrella que guia el foll, els yangs amagats al yins,
l’orgull que plega el genoll
i som iguals, que val tant l’un com l’una
i no ens manem, prò ens pot manar la lluna.

L’amor, la cara oculta de la mort,
fa moure veles i vents,
és tan fluix que és el més fort,
és tan fort que no n’hi ha gens,
qui sap si en té, d’amor, o si en dejuna?
L’amor és déu…!? L’únic déu és la lluna!


L'ham

L'interrogant de filferro,
ben clavat el paladar,
tires amunt,
estupendu,
felicitats,
has picat.
com més estrenys la boqueta
més endins se't clava l'ham,
el pis de dalt t'enlluerna,
i no veus el fil tivant,
i.. ni si un moment afluixa,
tu igualment vas cap amunt,
el dolor et transfigura
fins al comfons amb la llum...
la llum tan preciosa..
serà la mort per tu !
i et posarem corona d'all i julivert lluç!!


http://www.lletra.net/noms/ecasasses/index.html

És l’Enric Casasses!


Born under one law, to another bound

F. GREVILLE

Jo també, fosc, flac al mirall, he tingut pares
i donc a llum, i deix, surant en l’aire,
collits en un camí foguer de caire,
gests d’eco vell, oh núvol, a les ares

dels meus germans, desencaixades cares
mostrant, usats a tot desaire, gaire-
bé no ho veieu, secret sagrat, la flaire
del pa de manicomi, cares rares

que duen un estigma que els limita,
quelcom més poderós que una persona,
queixals endins n’està la llei inscrita:

encarnen l’esperit que m’estalona
d’un món que ni s’habita ni s’evita,
la gepa subnormal i faraona.