Carles Torner

A vegades passa que creixes veient de tant en tant una persona qualsevol, sense interessar-te en ella. Sempre és agradable quan després descobreixes per casualitat que aquell home que rondava desinteressadament per la teva vida, és una persona que adquireix per tu un imminent reconeixement i admiració.
És el cas de Carles Torner, doctor en Ciències de l’Educació per la Universitat de París VIII, que ha tingut diverses responsabilitats al PEN internacional (1993-2004), entre les quals la presidència del seu Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics, i que actualment és cap de l’Àrea d’Humanitats i Ciència de l’Institut Ramon Llull. El 2007 va ser el director del Programa literari de la presència de la cultura catalana com a convidada d'honor a la Fira del Llibre de Frankfurt.

Torner ha publicat diversos llibres de poesia: A la ciutat blanca (1984, Premi Amadeu Oller), Als limits de la sal (1984, Premi Carles Riba), L’àngel del saqueig (1990), Viure després (1998, Premi Nacional de la Crítica) i La núvia d’Europa (2008). També és autor d’una novel•la, L’estrangera (1997), i dels assaigs El principi acollida. Sobre el diàleg intercultural (1995), Shoah, una pedagogia de la memòria (Proa, 2001; hi ha edicions en francès i en castellà), així com Els indis em van convertir (Proa, 2002; hi ha edicions en francès i en castellà), un llibre d’entrevistes amb Samuel Ruiz, bisbe de Chiapas de 1959 a 2000.

Aquestes són algunes seleccions de la seva poesia, suggerides per ell mateix en el seu bloc:


A la ciutat blanca


¿Qui sap, quan cau la nit, quin és l'origen
d'aquesta lleu, discreta i fràgil tàctica
de l'amistat -que amb tant de temps té pràctica-
quan ens teixeix creixents globus d'oxigen

al fons dels ulls embriagats? Cadència
intermitent d'esglais i goigs maldestres,
humans, d'estar per casa, ens fa mestres
i alumnes bons d'amor i paciència.

Hi ha tants, tants ulls, tots escampats per l'aire!
Micos i llops, dracs, porcs, bruixa lilosa,
dimonis, reis i un sol que neix al caire

de mitjanit. ¡Quin guirigall d'arpegis
tan estimats!

Lent, sol, sóc la filosa

que en mans d'amics teixeix làbils fils regis.


DANS LA VILLE BLANCHE

Falcats els peus amb flocs ardits d'empremtes
capbusso llacs de llum en mars perennes
de solitud. He fet viatge als plecs
porucs d'un temps encistellat, d'esquerp

parlar i buit de barques. Les ferides
se m'han obert en prendre el rem. Felines
llunes, caçant les serps del meu camí,
m'han dit: «On vas? Qui creus? ¿Per quin mesquí

tribut fas ús de claus als panys? ¿Quin salze
et serva el plor? ¿Quin privilegi et salva
de tanta por?». Les ones són els llargs
colls de la serp. La lluna estreny els llacs

entre els malucs. Jo sóc el tall ferotge
d'un rem ferint onades sens resposta
als mars del vent. Com un rellotge boig
llegeixo el temps a l'inrevés dels mots.


PEL DESERT

A contrapèl del seny i del possible,
penetro els mots que em són l'únic paisatge.
Em giro els ulls per destrenar la imatge
del calabós on tempto el mortal triple.

¿És més desert l'esglai del fet tangible,
la sequedat d'asfalt, el tosc miratge,
que el nostre intent d'anàlisi sens gatge,
l'estrall del mot convers de l'insensible?

Duc enllunats els rulls de lluna plena
d'on neix el brull i el tel de la serena
que bruny els mots desèrtics. Com un fible,

la fe silent del pleniluni mena
pel rost del verb al mot blegacadena:
llum al desert i sal indefugible.


TOT ENAIXÍ

A en Jaume, pilot i embriagamots.

Com el pilot fulleja el dietari
cercant un rumb al vol que ell sol comanda
i no llegeix pels núvols ni en la randa
de l'horitzó cap signe del llunari,

com l'embriac que als llimbs del seu desvari
d'un brusc rampell clarivident s'abranda,
fa cua al mot, al món demana tanda,
i amb urc escriu un nou diccionari,

així mateix m'embranco jo en la idea
buscant al mot un fonament de roca
on bastir llar, on esmolar la broca

que amago als ulls, on créixer amb la marea,
on del present esbullar al vent la troca
i el propi pas reprendre a la volea.


SI EN LO MAL TEMPS

Per fi la nit s'ha desentès de pautes,
de pactes d'or i d'ordre enterbolit.
Han degotat dels marges del sentit
estols de crits i estels de flames cautes.

Cauran els ponts empesos per riuades
i, sota el vent que escombra el capaltard,
lluna de dol estimarà el seu bard
i afinarà el somrís contra les grades.

¿No sents als dits el bat de la mar grossa
i com al blanc de l'ungla cou la sal?
No sents als ulls llampecs sense requesta?

A platja un cec ven llum a preu de crossa.
No sents com ploc damunt l'antic sorral?
Esmola el rem: reneixo amb la tempesta.


NO VINC D'ENLLOC

No vinc d'enlloc. No vull origen altre
que el que m'envia enllà en el nostre amor,
l'impuls de la memòria esclatada,
dels mots, dansaires en els llavis,
dels ulls que són el nostre món
i del teu cos donant-me vida.

Surto a saber l'excés dels horitzons,
l'excés de tu, poblant cels i planures,
l'ignot que ens desafia -la incerta plenitud-,
els homes i el dolor i el bram de la mar alta.

D'una dona la fe? Vinc d'on m'estimes.



CANÇÓ DE BRESSOL VORA LA MAR

La mar que romp és una blanca

creació: Eva i Adam i un paradís
d'arbres d'escuma, serps, l'àngel, l'abís
i un infant que sorgeix de l'onada que es tanca.

Non-non, bellesa, dorm, que et banya

el meu esguard, el meu record, el dol
de mirar com et fons, d'esperar-te el consol:
la mar és una entranya.